Bécassine
1
Un camp de blat duia en raïms
davall la còfia Bécassine,
els buscadors del toisó d’or
varen triar el camí tort.
Tots els senyors del veïnat,
els peixos grossos, els magnats,
voldrien, per al seu blasó,
un floc daurat d’aquell velló.
Un camp de blat duia en raïms
davall la còfia Bécassine.
2
És una mena de badoc,
sense ni l’ombra d’algun tros,
el que ella, al capdavall, dugué
penjat dels rissos del cabell.
És una mena de vilà,
un somiador sense cabals,
qui podrà cantar la cançó
del blat daurat cada estació
i fins a l’hora de morir,
si el diable no es posa pel mig.
3
Al fons dels ulls de Bécassine
dos vinques semblaven florir.
Tan belles, en els seus vergers,
Semíramis mai no en tingué.
Prohoms de cases principals,
tots els Cupidos postulants,
oferirien els seus béns
barata obtindre aquell pomet.
Al fons dels ulls de Bécassine
dos vinques semblaven florir.
4
És una mena de bandit,
sense ni l’ombra d’un jardí,
enamorat de tot, de res,
el que li va entrar per l’ull dret.
Il·lustració de Núria Tomàs Mayolas
És una mena de vilà,
un somiador sense cabals,
qui podrà cantar la cançó
del temps florit cada estació
i fins a l’hora de morir,
si el diable no es posa pel mig.
5
En els seus llavis, la dolçor
de dos cireres i el color,
cireres dignes del paner
de madame de Sévigné.
Els gentilhomes dels voltants,
bojos per ella, enceguerats,
s’agenollarien humils
per a tastar eixos dos fruits,
cireres dignes del paner
de madame de Sévigné.
6
És una mena d’estranger,
sense ni l’ombra d’un hortet,
qui va entreobrir, qui va estrenar
aquells dos llavis encarnats.
És una mena de vilà,
un somiador sense cabals,
qui podrà cantar la cançó
del cirerer cada estació
i fins a l’hora de morir,
si el diable no es posa pel mig. (bis)